HOME | INFO | NEWS | >> DOSSIER | BACHECA / TERMINE |
EDICOLA / KIOSK | LADIN
CONSEU (Conferència de Nacions sense Estat
d'Europa) - VI AssembleaDa EUROPA DE LES NACIONS, Primavera 2005, N. 56
Índex
El fenomen migratori, una constant a
Europa
També la societat europea, com moltes altres societats
ubicades en zones temperades del nostre planeta, ha estat i
continua sent un conglomerat humà en "marxa". En la
paraula "marxa" s'inclou un fet que caracteritza els europeus, en
general, des de fa segles: els europeus som un conjunt de
persones i pobles marcats per la inestabilitat, en el sentit que
una bona part de la població hem viscut com a peregrins
pel territori europeu, sigui com a immigrants sigui com a
emigrats, anant, doncs, d'un costat a un altre i, sovint,
retomant als llocs d'origen; empesos per necessitats
econòmiques o repel lits per motius polítics, sent
promotors o víctimes de conquestes i reconquestes de tota
mena, i de tons pacífics o guerrers.
En la història contemporània europea, aquest
moviment humà ha tingut uns moments àlgids durant
la revolució industrial, en les seves diferents etapes i
amb intensitats més o menys pronunciades en determinades
zones. La revolució industrial, però, també
ha estat l'origen d'un procés d'estabilitat de la
població, en la mesura que les necessitacs
econòmiques han obligat a crear grans centres urbans,
alguns dels quals han pres proporcions desmesurades. En bona
part, doncs, i sempre amb tendència creixent, la
població s'ha anat tomant sedentària. Tanmateix, en
aquests centres urbans i en els seus respectius entorns, el
moviment de la poblactó no s'ha parat del tot, hi han
continuat arribant contingents migratoris que els van engrandint
constantment. Aquests contingents con.figuren i defineixen,
actualment, uns dels trets més importants de la geografia
humana a Europa. Els grans nuclis humans a Europa són avui
marcadament heterogenis pel que fa a la procedència dels
seus habitants. Si bé, en un primer temps, aquests nuclis
han estat distingibles per l'origen europeu comú, ara
l'heterogeneïtat s'enriqueix notablement amb la
presència de persones originàries, en molts casos,
d'antigues colònies extraeuropees i, en altres, procedents
de zones on la fam i la misèria (si no les persecucions
operades en règims dictatorials) obliguen tants ciutadans
-en especial oriünds de l'anomenat Tercer Món- a
percebre en la pròpia emigració una de les poques
esperances per a sobreviure.
Radiografia corresponent als últims
decennis
Per a detectar i analitzar més concretament les
procedències i els motius de l'emigració dels
últims decennis, cal tenir en compte que el moviment
migratori a Europa ha conegut, durant el segle XX, quatre grans
etapes: en primer lloc, la presidida pels esdeveniments que van
provocar la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i en foren el
resultat; en segon lloc, la condicionada pel fets que
determinaren l'abans i el després immediat de la Segona
Guerra Mundial (1939-1945); en tercer lloc, la que va definir la
segona revolució industrial (entre els anys cinquanta i el
final de la dècada dels setanta), i, en quart lloc, la que
està marcant l'anomenada era postindustrial, sotmesa al
procés de globalització. Els perfils de les
persones que emigraren durant aquests períodes els
percebem, molt genèricament, a través de les dades
següencs: en els dos primers períodes, són
notables les emigracions massives, generalment forçades,
en les quals despuntaven persones que pertanyien a pobles
minoritzats o anomenats, aleshores, "minories ètniques".
Es més, es produïren "trasllats" de poblacions sense,
moltes vegades, ni moure's del lloc on residien. M'explico:
són ben coneguts els canvis de fronteres dels antics
Estats europeus -alguns d'ells de tipus imperial-, canvis
relacionats amb els vencedors i perdedors de les dues guerres
dites mundials.
Aquestes sistematitzacions polítiques i territorials
comportaren, després de la Primera Guerra Mundial,
"trasllats" de poblacions, sobretot al centre i a l'est d'Europa,
en què parts d'aquestes poblacions quedaren integrades en
Estats nous o renovats i perderen, així, el reconeixement
que havien tingut fins aleshores de la seva personalitat
collectiva. Un exemple emblemàtic fou el cas dels
hongaresos "dispersats" i minoritzats a Romania, Sèrbia,
Eslovàquia i Àustria. Durant el període nazi
(1933-1945), alguns pobles "minoritaris" -sobretot el jueu i el
romaní- foren trinxats o deportats i, durant
l'època en què Stalin va manar a la Unió
Soviètica, en particular després de la Segona
Guerra Mundial, pobles sencers ja minoritzats, acusats de
"rebels" o de "collaboracionistes" amb els enemics del "Poble",
foren també deportats massivament. A la vegada, sobretot
en el cas de la Unió Soviètica, en els territoris
"buidats" a causa de les migracions massives es produïa el
flux ímmigratori de persones enviades per a "omplir-los",
vingudes de les "majories" russòfones (com, per exemple,
en les actuals repúbliques bàltiques) o de pobles
fiables als ulls dels dirigencs comunistes.
En el transcurs del tercer període, l'emigració va
tomar a afectar especialment pobles minoritzats. En efecte,
alguns Estats centralistes del món capitalista afavoriren
l'abandó de les seves terres de gent que pertanyia a
pobles discriminats i "empobrits", potencialment conflictius als
ulls dels poders, com ho provaren les grans quantitats d'emigrats
forçosos de fhülesos i sards (dintre i fora de
l'Estat italià), de gallecs (dintre i fora de l'Estat
espanyol), de gallesos (dintre del Regne Unit), de corsos (dintre
de l'Estat francès, sobretot)... Com a contrapartida, en
alguns casos els emigrats foren substituïts per la "majoria"
francesa (cas de Còrsega) o per la "majoria" anglesa (cas
de Galles), mentre molts se sentiren constrets a "desequilibrar"
políticament poblacions també minoritzades,
però econòmicament encara prou fortes per a no
haver d'emigrar (cas de Catalunya o del País Basc).
Pel que fa al quart període, caracteritzat per l'arribada
a Europa dels anomenats extraeuropeus, es produeix un
ràpid creixement, en les exmetròpolis, del nombre
de persones procedents d'ancigues colònies europees, entre
les quals hi ha una quantitat substanciosa de membres de pobles
minoritzats i ii-uijgents, en general no reconeguts com a tals,
sinó presentats com a mers ciutadans d'Estats oficialment
ja reconeguts. La percepció per part dels pobles que els
acullen no s'ha distingit, normalment, per la recerca de la
definició d'aquests ciutadans en relació amb el
poble real al qual pertanyen; per exemple, en general, un maputxe
de l'Equador no és un maputxe, sinó, simplement, un
equatorià, o a un kurd se'l defineix com si fos un turc o
un iraquià, d'acord amb l'Estat de procedència, o a
un amazic com si fos un àrab del Marroc o
d'Algèria. També en aquest últim
període trobem migracions forçades dintre del
continent europeu, en un grau molt elevat per causes
socioeconómiques, de l'Europa central i onental cap a
l'Europa occidental, i migracions relacionades amb la fugida dels
llocs on existeixen enfrontaments entre poblacions, amb
símptomes, a vegades, de deportacions o genocidis (casos
de les guerres enrre certes repúbliques de
l'ex-Iugoslàvia).
Posicionaments del Consell d'Europa
Davant de la importància que ha adquirit la nova
immigració dintre d'Europa, el Consell d'Europa ha
analitzat aquest fenomen per a formular criteris sobre la manera
de tractar-lo, amb la major correcció democràtica
possible. D'aquesta atenció en són testimoni una
llarga llista d'estudis i publicacions que, directament o
indirectament, s'hi refereixen i la sèrie de congressos i
conferències que el mateix Consell d'Europa organitza i
promou.
Un estudi elaborat pel Comitè Europeu sobre les
Migracions, dependent del Consell d'Europa, i publicat el 2002
amb el títol Vers una estratègia de gestió
dels fluxos migratoris, recordava que Europa és avui un
punt notable d'atracció per als migrants de la resta del
món; sigui perquè Europa és considerada una
àrea democràtica, sigui perquè és una
àrea del nostre planeta que apareix com a pròspera
econòmicament, en particular als ulls dels qui es veuen
obligats a demanar asil, en una de les múltiples formes
amb què, actualment, l'asil es manifesta. Aquest estudi
posa en relleu que la complexitat del fenomen migratori ha fet
que prengués diferents noms, reflex d'un ampli ventall de
situacions i manifestacions: migració de trànsit,
migració incompleta, tràfic de migrants, etc. Hom
noca la proliferació de noves immigracions de
"caràcter ètnic", producte de polítiques
emanades de nacionalismes excloents i de problemes antics no
resolts, en què les anomenades minories o, més ben
dit, els pobles minoritzats han pres un relleu destacable, sovint
perquè no volen estar absorbits per la població
dominant en determinats Estats constituïts. Hi ha un retorn
també a les "mares pàtries" (polonesos deportats a
Rússia que retornen a Polònia, tàrtars
expulsats de Crimea a qui s'ha promès que podrien retornar
a les seves terres, que avui formen part
d'Ucraïna...).
El 2002 hom calculava que 19,9 milions d'extraeuropeus, la
majoria oriünds del Tercer Món, residien dintre de la
Unió Europea des de feia relativament poc. A aquest nombre
cal afegir una quantitat imprecisa -certament alguns milions
més- d'extraeuropeus no censats (els "sense papers" o
clandestins) i de treballadors extraeuropeus temporers o
exiliats, circumstancials o definitius. El volum de la
població extraeuropea presenta unes proporcions que per a
molts observadors són ja alarmants, sobretot perquè
no existeixen les estructures necessàries per a acollir-la
amb el grau de dignitat que caldria. Normalment, les
polítiques que s'han aplicat fins ara davant d'aquest
fenomen migratori, que sembla ja imparable, han prioritzat la
fixació de normes per a controlar les entrades i les zones
de residència dels extraeuropeus i han deixat en un segon
pla la seva integració a la societat d'acolliment.
Existeix la idea, força difosa, en contradicció amb
la realitat, que els nous immigrants no s'haurien de quedar al
país on han accedit, sinó que hi haurien d'estar
només de pas, per un temps, i, per tant, que la
política a seguir hauria de ser la de controlar-los i
d'anar-los considerant estrangers. La realitat és que,
d'una forma molt estesa, els nous immigrants extraeuropeus
-sovint amb l'estigma de ser "clandestins"- intenten establir-se
al país d'acolliment i, una vegada tenen uns mínims
de seguretat, fan venir-hi els altres membres de la
família, s'apleguen i constitueixen una agrupació
més o menys autònoma, amb el consegüent perill
de convertir-se en gueto (com, de fet, ja ho són algunes
d'aquestes agrupacions). Per a fer front a aquesta onada
migratòria, amb les característiques que acabo
d'apuntar, el Consell d'Europa posa l'accent en la necessitat de
definir els tipus d'immigrants -o migrants- i de concebre una
polínca europea innovadora en matèria
d'immigració, partint de la constatació que les
polítiques portades a terme des dels anys setanta del
segle passat són avui madequades i que cal un canvi en la
percepció i en els comportaments relatius a la
immigració. Tot perquè la "gestió" del
fenomen migratori pugui ser integradora i compartida, més
enllà de la política de controls que ha predominat
fins ara.
D'atra banda, el Consell d'Europa demana que els Estats receptors
de la immigració realitzin una política favorable
al manteniment de les poblacions en els llocs d'origen,
mitjançant la intensificació en la
cooperació que permeti el desenvolupament, en tots
sentits, de pobles constrets a emigrar per manca, precisament,
dels mitjans per a desenvolupar-se amb dignitat. D'aquí
que el tema de la immigració o migració no sigui
exclusiu dels ministeris de l'Interior dels Estats concernits. Ha
de ser objecte de la política internacional, d'afers
estrangers.
Finalment, el Consell d'Europa, en l'informe anual sobre
l'Evolució actual de les migracions internacionals a
Europa, publicat el desembre de 2003, posa davant dels ulls
dels diferents Estats membres de l'organització les dades
corresponents a l'evolució demogràfica en el
període 2000-2002. Les dades parlen per elles mateixes i,
en la mayoria de casos exigeixen respostes urgents. Així
Armènia, Geòrgia, Letònia, Lituània,
Moldàvia, Polònia, la República Txeca,
Romania i Ucraïna experimenten una dismmució de la
població a causa del baix index de creixement natural i de
l'emigració; Bielorússia, Bulgària,
Estònia, Hongria i la Federació Russa observen una
disminució de la població a causa també d'un
índex baix en l'evolució natural no compensat per
la immigració; Àustria, Bèlgica,
Bòsnia-Herzegovina, Dinamarca, Eslovàquia, Espanya,
Finlàndia, França, Islàndia, Irlanda,
Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, els Països Baixos,
Portugal, Regne Unit, San Marino, Sèrbia-Montenegro,
Suïssa, Turquia i Xipre experimenten un creixement
demogràfic, perquè hi ha un augment de la
població autòctona i de la immigrada; Andorra,
Azerbaidjan i Macedònia tenen un creixement
demogràfic gràcies a l'evolució natural,
més important que la pèrdua per l'emigració,
i finalment, Alemanya, Croàcia, Eslovènia,
Grècia, Itàlia i Suècia experimenten un
creixement demogràfic perquè la immigració
és més gran que la baixa evolució natural.
Davant d'aquest panorama, el Consell d'Europa fa una crida als
Estats membres a estudiar a fons i cercar respostes justes a una
situació marcada per una disminució de la
població dita tradicionalment autòctona d'Europa,
davant el desenvolupament dels fluxos migratoris que, sobretot en
alguns països, presenten problemes d'integració o
paràmetres nous, a la inversa del que fins ara semblava
ser la norma: que els nouvinguts eren sempre una minoria
"controlable".
En aquest context, hom veu amb ulls de preocupació la
recent i nombrosa immigració xinesa, duna Xina que ben
aviat serà una de les primeres (si no la primera)
potències econòmiques mundials. Allò que
més interessa, de moment, és com afrontar, amb les
noves dades de la immigració, la
inserció/exclusió social de les immigracions
emergents. La importància i la urgència de trobar
respostes justes a la nova onada immigratòria ens la
indica, entre altres exemples, un fet no insòlit
però sí significatiu a la Unió Europea, el
ressò del qual ha aparegut a la premsa poc abans de posar
punt final a aquest article: l'Institut Nacional
d'Estadística de l'Estat espanyol ha publicat, el 27
d'abril de 2005, les dades de la població resident al
territori administrat per aquest Estat. Segons les dades
oficials, la població global de l'Estat és de
43.975.400 persones. En aquesta xifra s'hi inclou la nova
immigració, és a dir, la població d'origen
estranger (3.691.500 persones), un 8,4% de la població
total. Només durant l'any passat, la xifra de nous
ciutadans va superar els 770.000 -un augment considerat molt
notable- el 84% dels quals són ciutadans estrangers.
En aquest context, en els Països Catalans (PPCC), amb una
població global de 12.637.400 habitants, la
incidència de la immigració és encara
més notable, perquè si, d'una banda, la nova
immigració representa el 12% de la població global
(1.523.600 persones), de l'altra, en el darrer any, els PPCC van
créixer en prop de 326.000 persones, el 87,5% de les quals
(285.000) correspon a inscripcions de ciutadans estrangers.
Aquest percentatge arriba al 90% a Catalunya Principat, on les
persones immigrades d'origen estranger són gairebé
800.000 (1'11,4% de la població censada); al 92% a les
Illes Balears, on la xifra d'estrangers és de 154.900
(més del més del 15,8% de la població), i
és del 84% al País Valencià, on els
immigrats estrangers són prop de 573.000 (el 12,3% de la
població). A aquestes xifres caldria sumar-hi el nombre
indeterminat d'immigrats "sense papers". L'exemple que ens donen
les dades que acabo d'esmentar és la punta d'un iceberg
que, sens dubte, imposa a les nacions sense estat d'Europa, molt
particularment, repensar l'ordre de prioritats que han d'assumir
per a garantir el seu futur.
Polítiques des de les nacions sense
estat
En els estudis de què disposem sobre el fenomen de la
nova immigració al conjunt d'Europa, no trobem gaires
referències a la problemàtica específica que
suposen les relacions entre la nova immigració i les
nacions sense estat. Una de les aportacions més
interessants en aquest sentit ha estat el simposi organitzat per
l'associació Europa Diversa sobre Minories subestatals i
immtgració a Europa: realitats en confluència (17 i
18 de gener de 2003). A les actes del simposi es posa de relleu
que "el fenomen migratori té sempre impactes evidents
sobre les concepcions i les identitats nacionals, i molt
particularment sobre les que no disposen d'un marc estatal que
les aculli. [...] Si la immigració -per la seva intensitat
o per la seva heterogeneïtat- pot donar lloc a dificultats
especials d'articulació amb la societat receptora, en el
cas de les cultures o nacions no hegemòniques al seu estat
-i per tant amb poders i recursos molt més limitats que
els estatals- aquestes dificultats es multipliquen." (pàg.
12) L'estudi ens presenca una sèrie d'anàlisis
sobre situacions concretes i sobre la manera de percebre,
experimentar i buscar solucions -després de cercar claus
d'interpretació del fenomen migratori en nacions sense
estat- als problemes plantejats per una immigració
força heterogènia quant a la procedència,
però molt semblant quant a la situació social en
els països d'origen.
Crec que certes reflexions d'un dels participants en el simposi
resumeixen força bé el repte que significa la
immigració en les nacions sense estat d'Europa. Si
bé ell parla directament de Catalunya, les seves
reflexions, resumides per Ignasi Boada, són extrapolables
a situacions anàlogues: "Convindria redefinir la
noció d'immigració, en el sentit de no
considerar-la com un limit, sinó com una oportunitat per
enriquir-se, per aprendre de l'altre, per entrar en un
procés de millora en tots els ordres. No solament hem
d'esperar que el nouvingut sigui una persona que s'adapta:
perquè es produeixi un procés no viciat,
convé que la societat receptora tingui també el
reflex d'adaptar-se. [...] Es poden crear lligams ben imaginatius
amb els nouvinguts, especialment si tenim en compte que, en el
cas de Catalunya, partim també, com molts dels nouvinguts,
d'una cultura sense Estat. Dit altrament, la sensibilitat
pròpia de Catalunya pot afavorir una comprensió
més exacta del nouvingut perquè sabem per
pròpia experiència que la nacionalitat oficial no
és necessàriament la forma privilegiada
d'autocomprensió. De la creació d'aquests tipus de
complicitats poden néixer canals de comunicació que
siguin artífexs de la integració.
"Hauríem també d'aprofundir la noció de
multiplicitat d'identitats. [...] Per què no entendre que
es poden sumar identitats en lloc de contraposar-les?
Hauríem de comprendre que aquesta forma de percebre les
coses és molt més potent a l'hora d'interpretar la
situació de moltes persones que viuen els processos
derivats de la immigració.
"[...] Sovint les polítiques es fan sense tenir en compte
aspectes culturals i sociològics que, al cap i a la fi,
són fonamentals. Calen nocions que flexibilitzin la idea
que tenim dels immigrants [...]. Ens hi juguem qüestions tan
importants com la cohesió social; ens hi juguem
l'existència de conflictes creats, no per la
immigració, sinó per una gestió talpera
d'aquest fenomen o per l'existència de problemes previs en
la societat de rebuda. En tot cas, més que no pas un
conflicte intercultural (en el sentit d'incompatibilitat
d'objectius), avui per avui tenim un debat diferent: tenim un
conflicte de drets." (pàg. 186-188)
Davant la descoordinació de les administracions resulta
més evident que estem encara sotmesos a una
política d'estrangeria, ben llunyana d'una politica
d'immigració. "Hauríem de revisar la relació
de drets i deures a la llum de l'experiència de la
immigració. De la mateixa manera que reconeixem el dret a
la immigració per motius diversos, hauríem
també d'estar en disposició d'entendre que hi ha un
deure d'acollida. Si fóssim capaços d'endegar un
procés d'aquest tipus, faríem possible d'estimular
el nouvingut a percebre el país de recepció com a
quelcom propi. Si això no es produeix estem preparant unes
relacions potencialment molt desestabilitzadores.
"Resulta evident que a Catalunya no ens podem orientar ni pel
model del ius sanguis (en què la integració
és impossible), ni pel model francès
assimilacionista (posar la maquinària de l'Estat al servei
d'una homogeneïtzació cultural que pretén
tenir com a cobertura moral la idea d'igualtat), ni pel model
cosmopolita (que no té la sensibilitat de recollir
l'existència de les realitats nacionals), sinó per
un model multicultural (en què calen projectes de futur
capaços d'integrar). Aquest projecte no es pot basar
solament en una mentalitat estrictament utilitarista, sinó
pensant en un futur comú. En aquest sentit, per a
Catalunya seria molt important de recuperar el prestigi que tenia
la llengua catalana com a llengua que vehicula valors de
progrés i de justícia social. La recuperació
d'aquest prestigi segurament està molt lligat al fet que
el país tingui un projecte propi. Avui fàcilment
detectem una manca de tremp." (pàg. 188)
Cal afegir que a Catalunya existeixen un bon nombre d'entitats de
la societat civil que treballen de valent per a donar vida al
procés de recuperació de què parlava el text
citat. El CIEMEN, per exemple, està publicant una
sèrie de llibres, dintre d'una collecció titulada
Diàlegs, en què dóna a conèixer als
catalans pobles, també minoritzats, que s'han fet presents
a través de la immigració (quítxues,
amazics...) i ofereix a cada un d'aquests pobles una
informació sumària per tal que sàpiguen ben
bé en quin poble d'acollida es troben (el català).
En la línia de l'esmentat simposi sobre la
immigració, la Secretaria pér a la
Immigració de la Generalitat de Catalunya, organitzava uns
debats sobre la immigració a Catalunya, debats que, si
bé es referien igualment a una precisa nació sense
estat d'Europa, eren extensibles a moltes altres nacions
semblants.
A Europa, llegim en el llibre que recull les principals
aportacions d'aquests debats,2 el fenomen migratori és un
fet de primera importància, sigui per a poder entendre el
nostre present col·lectiu sigui, sobretot, per a orientar el
nostre futur. A fi d'afrontar correctament aquest fenomen, des de
la perspectiva d'una nació sense estat -però no
exclusivament des d'aquesta realitat nacional, hi afegiria jo-
hem de partir del principi que "les migracions són motors
de transformació profunda, tant de les societats d'origen
com les d'acollida. Aquest procés de dobie sentit demana
una adaptació mútua, de l'immigrant i de la nostra
societat. La transformació que comporta el fenomen de la
immigració s'ha d'interpretar [...] com una
aportació social enriquidora. Per tant, advoquem per una
visió positiva que superi una aproximació
problemàtica de la immigració basada en
estereotips, pors i desconeixements mutus." (pàg.
2)
D'aquí que els debats giressin al voltant d'aquests
postulats: cal que l'acolliment sigui de qualitat,
construïda mitjançant la informació,
l'assessorament i l'orientació. És necessari que hi
hagi una coordinació administrativa coherent, amb
més poder per part de les institucions de proximitat que
han de respondre directament al fenomen de la immigració a
Catalunya. És imprescindible potenciar les
polítiques de convivència, tot facilitant el
coneixement i reconeixement recíprocs entre els nouvinguts
i la societat acollidora. Cal que hi hagi una clara pedagogia
andreçada a tots els ciutadans, immigrats o no, sobre els
drets i els deures cívics de cadascú, amb la
finalitat que s'arribi a un consens i no a una
confrontació en termes de convivència. Tot
això constitueix un repte davant la dignitat humana que es
mereixen tots els éssers humans sense excepció,
repte que té unes connotacions especifiques en e1 nostre
món cada vegada més dependent de la
globalització. En aquesta immensa tasca han de
collaborar-hi les escoles, les entitats de la societat civil, els
mitjans de communicació, les institucions públiques
... bo i procurant que es teixeixi una xarxa
d'intercomunicació, a fi que el conjunt dels ciutadans de
Catalunya s'uneixin per a construir conjuntament i conscientment
un país comú i distint que ha de ser de tothom qui,
en definitiva, l'"habita", en el sentit ple de la paraula.
Aureli Argemí
Característiques i pluralitat de
procedències
El Friül ha estac, fins als anys seixanta del segle passat,
terra d'emigració, sigui cap a Europa, sigui cap al
nord-oest d'Itàlia, sigui transoceànica. Des de
final dels anys setanta, sobretot després del
terratrèmol de 1976, han arribac al Friül, buscant
feina, els primers immigrants interiors, de les regions
meridionals d'Itàlia; anteriorment, els fenòmens
migratoris de les altres regions de l'Estat italià estaven
lligats a situacions especifiques com les bomficacions
agràries i, sobretot, des de la Primera Guerra Mundial, a
la massiva presència de l'exèrcit italià,
primer a les fronteres del nord i després a les de
l'est.
A l'últim decenni del segle passat, es van iniciar els
fenòmens de la immigració extracomunitària:
el primer gran impacte va arribar amb els pròfugs de la
guerra de l'ex-Iugoslàvia: els friülesos en van rebre
alguns milers, sobrerot dones i nens, una part dels quals avui
dia està totalment integrada en el teixir social i
cultural friülès. Després de 1995, la
presència de nous immigrants provinencs dels països
de l'Europa oriental i balcànica i dels altres continents
s'ha anat intensifïcant progressivament. Actualment es
calcula que, en les tres províncies friüleses, hi
viuen de manera estable més de 50.000 immigrants
extracomunitaris, gairebé el 5% de la població
resident al Friül, amb una distribució molt
diversificada entre les poques ciutars i tants petits pobles que
encara avui constitueixen un element caracrerístic de
l'estructura urbanística.
Les ciutats i els principals districtes industrials presenten uns
percentatges que varien entte el 7 i el 10 per cent de la
població, mentre que, en gran part del territori
friülès, el percentatge oscilla entre l'l i el 4 per
cent. Fenòmens absolutament particulars són el
percentatge significatiu d'immigrants en els petits pobles de
l'Slavia friülesa, a la frontera amb Eslovènia, on,
també per les indubtables afinitats
lingüístiques, sovint s'hi han installat els
pròfugs de l'ex-República iugoslava. I la
presència, a conseqüència d'un projecte
d'acollida estès per tot el territori friülès,
de nuclis familiars de les persones que demanen asil i de
refugiats polítics en alguns pobles de muntanya, colpits
per un dramàtic problema de despoblament progressiu. Una
altra qüestió, del tot particular, és la
presència a la província de Pordenone d'un fort
nucli de ciutadans dels Estats Units lligat a l'existència
d'una gran base aèria americana de l'OTAN. Tanmateix, la
immensa majoria dels immigrants extracomunitaris és
present al Friül per motius laborals: en la indústria
metallúrgica, del metall i mecànica, en el sector
de la fusta, de la construcció i dels serveis; la
immigració estacional, en canvi, treballa en particular en
els sectors de l'agricultura i del turisme. Són cada
vegada més nombrosos els permisos de residència per
reagrupament familiar, que testimonien la progressiva
estabilització de la presència dels immigrants, no
com a fenomen temporal sinó ja com una dada constant en el
nou teixit social friülès.
Homes i dones hi són presents pràcticament a parts
gairebé iguals: però, si els homes sols són
en gran part obrers, les dones, en canvi, treballen en els
serveis i, particularment, en l'assistència familiar als
ancians. Més del 50% dels immigrants prové dels
països de l'Europa oriental i balcànica i més
del 50% són de religió cristiana. Prop del 25%
són de religió islàmica. No més del
20% dels immigrants prové de les nacions africanes i
arriba al Friül, generalment, després d'haver estat
almenys un parell d'anys a les regions de la Itàlia
meridional. Les comunitats més nombroses són
l'albanesa, la croata, la sèrbia, la romanesa, la bosniana
i la macedònia. La presència d'ucraïnesos ha
augmentat molt en els darrers tres anys: és sobretot una
presència femenina lligada a l'assistència
familiar. Els immigrants procedents de Ghana són el grup
africà més present, sobretot a les àrees
industrials, i han arribat mitjançant una cadena
migratòria clàssica. Els marroquins són el
gmp musulmà més significatiu i,
històricament, són els que es troben presents des
de fa més temps al Friül. Els xinesos, com en altres
realitats, viuen en una condició d'aïllament relatiu
respecte de la comunitat local.
Una característica important de la immigració al
Friül és, tanmateix, el gran nombre i la diversitat
dels grups ètnics i lingüístics presents:
almenys una cinquantena hi són presents en nombre
significatiu, però, en conjunt més d'un centenar de
nacionalitats diverses hi són presents tal vegada en grups
petits. Si en descomptem alguna rara excepció, aquesta
variada població immigrada es distribueix de manera
articulada sobre el territori i no hi ha cap àrea habitada
per un sol grup ètnic ni zones "reservades" als immigrats,
malgrat que el problema de l'habitatge és certament un
dels més difïcils de resoldre. Finalment, la
presència de menors immigrats inscrits regularment a les
escoles del Friül és alta i significativa: del 5 al 7
per cent, en les escoles primàries (elemental i mitjana) i
del 3 al 4 per cent, a les escoles superiors. Hi ha previstos
programes especials d'iniciació a la ciutadania i de
formació professional per als menors no acompanyats que
arriben irregularment al nostre territori.
Impacte i respostes
L'impacte amb la realitat fnülesa és estretament
dependent de les diferències que caracteritzen la nostra
organització territorial i social respecte de les zones
d'origen dels immigrats: els qui, fins i tot quan provenen del
sud del món, arriben en general de grans i més o
menys caòtiques ciutats amb milions d'habitants (i al
Friül la ciutat més gran és Udine, amb 95.000
habitants); els qui vénen dels països de l'Est on
coneixien només les grans concentracions industrials i
humanes, mentre que aquí, en canvi, troben empreses
petites i pobles petits; els qui sovint havien après per
motius d'estudi, o de colonialisme, les llengües de la
globalització i que descobreixen aquí que els
friülesos parlen entre ells una altra llengua diferent de la
que tal vegada havien sentit i escoltat mirant la
televisió italiana.
Els friülesos, per costum antic, s'adrecen en llengua
italiana als estrangers (en friülès, estranger es diu
"forest", però significa qualsevol que no és del
propi país) des que els estrangers que hi havia eren
sobretot funcionaris de l'Estat italià: l'italià
sembla la llengua "franca" més adaptada per entendre's amb
els immigrats, encara que, a la feina, sovint la llengua dominant
és el friülès i els treballadors estrangers
intenten usar-lo, almenys una mica, per integrar-se en el teixit
productiu (el lloc de ü-eball és el seu bé
més preuat) i per solidaritat de classe social. Les dones
que es dediquen a l'assistència familiar continuada amb
els ancians s'adonen de seguida de la importància de la
llengua friülesa: respectar-la i reconèixerla pot
esdevenir un factor d'acolliment a l'incerior de la
família i proporcionar gruix afectiu a una feina
difícil i psicològicament dura.
Els estrangers que provenen de cultures més llunyanes o de
regions com les africanes i les índies, riquíssimes
de llengües natives diferents de l'oficial, reconeixen
fàcilment la diversitat de la llengua friülesa i
tracten d'usar-ne almenys algunes expressions que manifesten
familiaritat, amistat o fraternitat. Els immigrats més
cultes -sovint el grau d'instrucció és elevat- en
tenen curiositat, també en el pla més estrictament
intelolectual. Les immigrades i els immigrats, que, en el paper
de mediadors lingüístics i culturals, acompanyen i
orienten els seus connacionals, treballant al costat dels
treballadors escolars, socials i sanitaris, han esdevingut un
instmment molt útil per la seva feina de pont entre les
cultures, el coneixement de la llengua i de la cultura
friülesa. D'altra banda, la immensa majoria dels fills dels
immigrats han escollit de participar, a l'escola, en les
activitats "de" i "en" llengua friülesa i és notable
la voluntat de molts treballadors escolars a favor d'un
plurilingüisme que acompanyi el coneixement de la llengua
friülesa amb el respecte de les llengües natives com a
instrument d'educació civil i de respecte personal
recíproc. La nova immigració no influeix en mesura
significativa sobre la reducció de l'ús de la
llengua friülesa; ben al contrari, la confrontació
amb tantes "diferències" està potser estimulant el
poble friülès a reconèixer i valorar, amb
més coratge encara, la seva pròpia
diferència lingüística des de l'òptica
d'una inclusió social que, com ha ocorregut en les
dècades i en els segles passats, acull la diversitat
arribada de fora i reelabora, també mitjançant les
seves contribucions, la pertinença i la identitat de la
comunitat lingüística friülesa.
Guglielmo Pitzalis
Globalització, migracions i nacions sense
estat
Les recents i profundes transformacions econòmiques,
polítiques i socioculturals que han esdevingut a escala
mundial en aquestes dues últimes dècades han donat
com a resultat el canvi del món que coneixi'em tal com es
va conformar després de la II Guerra Mundial.
L'acceleració, després de la caiguda del mur de
Berlín, dels processos d'intemacionalització
sobretot en l'àmbit econòmic i comunicacional ha
suposat la redefinició de moltes de les lògiques
polítiques i cukurals que fins ara eren preponderants en
les nostres societats. Són molts els canvis que han
esdevingut a escala mundial, però d'entre tots els
processos complexos que s'entrecreuen se'n poden ressaltar dos:
D'una banda, destaca el gran augment de les migracions per motius
polítics, econòmics o ecològics. Aquest
augment de la mobilitat entre regions de tot el planeta i dins
dels propis estats és conseqüència tant de
l'increment de les desigualtats i dels processos de
reestructuració producte de l'actual procés
"globalitzador", com de la intensificació dels conflictes
a causa, en gran mesura, de l'intent d'imposició d'un nou
ordre geoestratègic unipolar. Segons destaca l'OIT i
ACNUR, avui més de 200 milions de persones es desplacen
d'una zona a una altra del planeta i més de 800 milions ho
fan entre pobles dins dels actuals estats. La gran majoria
d'aquests desplaçaments són forçats per
circumstàncies polítiques i econòmiques i es
reparteixen amb desigual intensitat, però s'esdevenen en
totes les regions del planeta i dins de les fronteres de tots els
estats.
D'altra banda, al costat d'aquest fenomen, en el mónde
l'actual millenni, destaca també la forta reemersió
de les identitats nacionals, ètniques i religioses. La
reaparició a primera escena de la reivindicació del
reconeixement de les diverses formes col-lectives de ser i de
sentir fïns ara subalternes, i malgrat les seves
diferències, és possible gràcies al
debilitament de la sobirania dels estats-nacionals moderns, de la
reacció a l'actual model d'uniformització cultural
i comunicacional del procés globalitzador i, finalment, al
declivi de la creença en la secularització
individualista i racionalitzadora occidental. En aquestes dues
últimes dècades s'han conformat desenes d'estats
nous i les aproximadament 6.000 cultures que, segons la UNESCO,
existeixen avui en el món pugnen pel seu reconeixement i
supervivència. El marc dels actuals 200
estats-nació constituïts, que fíns ara havien
subsumit tota aquesta riquesa cultural, s'ha quedat estret i
obsolet, i el present model de globalització, que suposa
paradoxalment una oportunitat ja que desborda la sobirania de
aquests estats, implica també una vertadera amenaça
per a la biodiversitat lingüística i cultural que
representen els nostres pobles.
En aquest nou context de profunds canvis, les nacions sense estat
ens trobem davant una nova tessitura. El reconeixement de les
nostres identitats o, simplement la nostra existència,
depèn en gran mesura de com ens incardinem en aquests
processos de transformació en marxa. Els processos
migratoris, bé per motius polítics, bé per
motius econòmics, han estat presents amb més o
menys intensitat en la història dels nostres pobles i
nacions. Hem estat emissors o receptors de població. O, en
molts casos, les dues coses a la vegada. Per això, en
l'actual context històric, l'increment de la mobilitat i
de les migracions és un factor que condicionarà, o
que més aviat ja està condicionant positivament o
negativa la demanda de reconeixement de les nostres cultures i de
sobirania per als nostres pobles. Són doncs, un repte
estratègic per als nostres processos
d'autodeterminació.
Les migracions a Euskal Herria
Euskal Herria ha estat i és un poble on els processos
migratoris han tingut i tenen'una presència i un paper
determinant. El que ha estat i el que és actualment la
socierat basca no es podria entendre sense tenir en compte el
profund impacte que les migracions de diversos tipus, per
diferents motius i en diferents períodes, han anat tenint.
En la història moderna i contemporània, Euskal
Herria ha estat un poble que ha emès un alt volum de
població per motius econòmics i polítics.
Les crisis de subsistència, les guerres carlistes, la
Guerra Civil en el sud del país o la II Guerra Mundial al
nord, els processos de reestructuració econòmica i
industrial dels anys setanta i vuitanca del segle passat o el
conflicte polític present... són moments i factors
que expliquen la pèrdua de població i de persones,
la majoria de les quals amb un alt nivell de preparació i
consciència.
La nostra diàspora basca i els seus descendents, molts
agrupats en comunitats que intenten mantenir la identitat i les
relacions amb el país, s'estenen avui dia en centenars de
milers en el món i sobretot a Amèrica del Nord i
del Sud, a Europa i, finalment, a Austràlia. Encara avui
dia no es pot dir que la societat: basca sigui clarament un
país d'immigració neta, ja que hi ha un saldo molt
parell entre la població que emet i la que rep. Amb una
població de gairebé 3 milions de persones en els
set territoris, l'any 2003 unes 80.000 persones aproximadament
van abandonar, per diversos motius, els set territoris del nostre
país. 1 d'aquestes persones emigrants, i al contrari del
que es podria pensar a primera visra, només un terç
havien nascut prèviament en altres països,
fonamentalment en alguna zona de l'Estat espanyol i
francès (unes 16.000). Els altres dos terços que
van emigrar aquest any són persones nascudes a Euskal
Herria, moltes, joves i bascoparlants.
Al seu tom, Euskal Herria ha estat un pai's amb una
tradició immigratòria molt important. Les diverses
onades immigratòries rebudes, bé per causes
econòmiques en les diferents fases de la
industrialització, bé per impuls polític
dels Estats espanyol i francès, bé per totes dues
causes, ha suposat un important flux de persones que s'han vingut
assentant al país. Per aportar la dada més
cridanera, només encre l'any 1950 i el 1970 el saldo net
de migració en els set territoris del nostre país
va ser d'unes 450.000 persones immigrants. Aquest flux de
persones procedents d'altres països i pobles, encara que
s'ha alentit i està canviant de composició de mica
en mica, continua estant molt present. Vèiem anteriorment
la dada d'emigrants en l'any 2003. Doncs bé, en aquest
mateix any, les persones que van immigrar a Euskal Herria
són prop de 80.000. Una mica més de la meitat
d'aquesta quantitat són persones que havien nascut en
algun dels set territoris del nostre país i que havien
emigrat amb anterioritat, mentre que unes 20.000 procedeixen dels
Estats espanyol i francès, i unes 15.000, d'altres estats
de la Unió Europea o de fora d'aquesta.
Com a conseqüència d'això, la
composició actual de la població de la societat
basca cé actualment un alt nombre de persones nascudes en
altres països i pobles. Persones i col·lectius d'una
alta heterogeneïtat i grau molt diferent
d'incorporació i integració en la nostra societac.
Dels gairebé 3 milions de persones que viuen avui dia a
Euskal Herria, més del 25%, és a dir, unes 800.000
persones, són immigrants. D'aquestes, la gran majoria,
unes 600.000 (entom al 20% del total de la població
basca), han nascut a l'Estat espanyol i al francès,
especialment un cerç a Castella-Lleó, seguides en
menor quantitat d'Extremadura, Galiza, Andalusia i la
regió parisenca. La resta, unes 200.000 (gairebé un
5%), són nascudes fonamentalment a Colòmbia i
l'Equador, seguides del Marroc i Portugal. Aquesta
població immigrant es concentra sobretot a les zones
metropolitanes capitals dels diferents territoris bascos i en
nombres absoluts s'agmpen gairebé en un terç a
Bizkaia. No obstant això, segons la població de
cada territori, són Araba, Bizkaia i Lapurdi els que
més població immigrant tenen (entre un 34 i un 28%
de les seves respectives poblacions totals), seguides de Gipuzkoa
i Nafarroa Garaia (entom del 25%) i, finalment, de Nafarroa
Behera i Zuberoa (amb un 15 i 12%). Com diem, a la
immigració tradicional procedent dels Estats espanyol i
francès que continua arribant, se suma sobretot des dels
anys vuitanta la immigració procedent d'altres zones
d'Europa i de fora d'Europa. Això fa que
l'heterogeneïtat i diversitat de la immigració a
Euskal Herria sigui molt alta. No només per la seva
procedència geogràfica i per les seves cultures,
també pel tipus de drets de ciutadania que tenen, per
qualificació i formació, edats i gènere,
lloc productiu d'inserció, actituds i estratègies
per a la integració, etc.
La immigració "tradicional" a Euskal Herria, la procedent
dels Estats espanyol i francès, va suposar una
modiflcació substancial no només de l'estructura
social, també de la dinàmica de les identitars
polítiques i culturals. A aquest flux migratori que queda,
se li suma ara el de la "nova" immigració
comunitària i extracomunitària. Unes i altres tenen
un efecte divers i complex. D'una banda, amb enormes
diferències entre uns col·lectius i altres,
contribueixen de manera neta al sosteniment de la població
i al creixement econòmic i productiu, però d'aitra
banda impliquen haver de redoblar els esforços en la
recuperació i normalització cultural, educativa i
lingüística. Així mateix, incideixen
directament, de nou de manera molt diversa, en el procés
polític obert al nostre pais. Pel seu volum, per les seves
característiques, per la complexitat que impliquen, els
diversos tipus d'immigració ens plantegen doncs una
sèrie de repres estratègics per al procés
sobiranista obert a Euskal Herria. Encara que no depèn
només dels agents que reivindiquem el reconeixement ple
dels drets nacionals, sí serà decisiu de com
aquests agents plantegem aquests reptes, o més aviat de
com ens els replantegem, donat el nou context històric, el
que la immigració pugui ser un element d'enriquiment que
jugui a favor del nostre procés democràtic o, per
contra, pugui representar un factor més que acabi per
dificultar-lo.
Els reptes de la immigració per a Euskal
Herria
El principal problema que tenim avui a Euskal Herria per afrontar
com a nació de manera seriosa i profunda aquesta
qüestió és, precisament, el de no ser
reconeguts plenament com a tals. Euskal Hei-ria avui dia
és, continua sent, malgrat els avenços i canvis
haguts, una nació dividida per dos Estats i amb tres
règims administratins i nivells competencials diferents. A
conseqüència d'això, manquem dels instruments
polítics fonamentals per desenvolupar polítiques
d'immigració com qualsevol altra nació sobirana.
Per exemple, no tenim la capacitat per definir i exercitar un
dret tan fonamental en aquesta qüestió com és
el de l'accés i gaudi a la ciutadania i, dins d'aquesta, a
la residència i a la nacionalitat. Aquests són,
continuen essent, drets exclusius dels dos Estats que impedeixen
l'exercici de la nostra sobirania com a poble. Això
implica en l'àmbit de les polítiques
migratòries una sèrie de conseqüències
de difícil resolució. Per exemple, avui dia ens
trobem convivint a Euskal Herria persones i col·lectius
amb drets molt diferents segons el criteri dels dos Estats que
mantenen la seva sobirania sobre el nostre territori. Persones
sobredeterminades en els seus drets bàsics, persones amb
alguns d'aquests drets i persones sense drets de cap tipus.
Les persones i col·lectius que, al marge de la nosrra
procedència, avui vivim a Euskal Herria no tenim la
capacitat d'elegir i controlar en igualtat de condicions
l'accés i gaudi d'aquests drets fonamentals en el nostre
propi territori. Simplement vénen definits per
l'arbitrarietat de la voluntat sobirana dels dos Estats. No
és que sigui madmissible políticament des d'un punt
de vista nacional, és que és inacceptable des del
sentit comú que hàgim d'assumir conviure al nostre
país amb persones que no tenen drets, amb el que
això implica, perquè els Estats respectius han
decidit aplicar una politica d'immigració restrictiva,
autoritària i retrògrada. En el cas d'aquestes
persones, fíns i tot en aquella part del territori on
tenim "descentralitzades" algunes competències com les
socials, aquestes només es poden limitar a palliar per a
un col·lectiu cada cop més gran la marginació i
precarie tat que les polítiques d'immigració
estatals generen. O que en el cas de la part del territori on
tenim "transferida" la competència d'educació
assistim a una creixent guetització monolingüe
castellana de les persones i col·lectius immigrants.
Tampoc és de sentit comú que, a causa d'aquesta
capacitat exclusiva dels Estats per defínir l'accés
i gaudi als i drets de ciutadania, considerem estranger per a
tots els efectes una persona bascoparlant que es desplaça
a viure d'una part del territori sota jurisdicció
espanyola a una altra a cinc quilòmetres sota
jurisdicció francesa, o a la inversa. Així mateix,
és dificil d'acceptar que a una persona emigrant d'origen
basc de segona generació, resident en un país no
europeu que no té preferència en els acords
bilaterals amb els dos estats respectius, li sigui
pràcticament impossible retornar al seu país
d'origen. És igualment inadmissible que per la falta de
reconeixement de la nostra sobirania ens sigui impossible prendre
part en l'elaboració i presa de decisions sobre la
política de visats o de residència que cada vegada
amb un nivell més alt s'està adoptant a la
Unió Europea, atès que aquesta és exclusiva
dels Estats que la constitueixen.
No obstant això, no podem esperar a tenir la nostra
capacitat plena com a nació i com a poble per abordar
aquesta qüestió. Fóra massa tard. Hem vist
molts exemples en la història dels processos de
reconeixement de les nacions sense estat, en els quals els
"altres" col·lectius nacionals que viuen en el territori,
per no abordar-ho a temps i correctament s'han acabat per
convertir en un problema i en un fre. La clau fonamental
consisteix a tractar des d'una perspectiva nacional, és a
dir des d'una òptica territorial, social, cultural i
política pròpia, el fet d'atreure al procés
sobiranista aquests col·lectius, des de la seva
especificitat i des d'ara. I això no es pot fer, si volem
avançar sumant, més que des d'una dinàmica
democràtica comú i des del reconeixement mutu tant
del que ens uneix en l'espai públic com del que ens
diferencia en el comunitari. A Euskal Herria fins ara, per
diversos motius, aquest tema ha estat essent liderat i
capitalitzat en gran part per forces sindicals, polítiques
i socials de lleialtat espanyola o francesa en la seva majoria.
Això ha estat molt present en les lògiques
polítiques obertes també després del
franquisme. El discurs de "les dues comunitats" o el de "les
maletes" han estat només les seves expressions més
cridaneres. Sens dubte, afortunadament, la forta dinàmica
comunitària, receptiva i integradora que existeix en la
vida quotidiana a Euskal Herria ha fet fracassar els resultats
immediats d'aquestes estratègies. Però la
possibilitat i la temptació de recórrer-hi
continuen estant presents. Les forces i sectors
democràtics bascos hem anat amb retard, amb massa retard,
en aquesta qüestió. No obstant això, ens hem
posat en marxa i necessitem compartir amb altres nacions sense
estat les reflexions, les situacions i les estratègies que
ens permetin anar edifícant les nostres nacions com a
societats de dones i homes lliures, iguals i diversos.
Pedro Albite